Activitats sobre l'expansió del fons oceànic

 3.1. La informació recollida sobre els fons oceànics va permetre, l’any 1977, la publicació d’un sorprenent mapa. L’havia fet un artista austríac, Heinrich Berann (1915-1999), per encàrrec de Bruze Heezen (1924-1977), un geòleg de la Universitat de Iowa (EUA) i una cartògrafa, Marie Tharp (1920,-) del observatori del mateix estat. A la plana següent trobaràs una reproducció d’aquest mapa tan especial. (els quadradets grocs, no figuren en el mapa original)

Per començar, podríeu intentar completar aquest text, amb l’ajut d’un atlas:

“La llarguíssima serralada formada per les diferents dorsals oceàniques s’inicia a les proximitats del pol Nord. En passar entre Groenlàndia i la península Escandinava, treu el cap per damunt les aigües i forma l’illa d’ ....................... Va resseguint tot l’oceà Atlàntic fins arribar gairebé fins l’oceà .................

Allà gira cap a l’est, voreja el continent ................ i s’adreça cap a l’oceà ............... on es bifurca. Una branca es dirigeix cap al Golf d’............... i s’introdueix en la Mar ............. que separa Àfrica de la península ................. L’altra branca passa pel sud d’Austràlia i de .............  ................... per entrar a l’oceà ................. Allà continua el seu recorregut cap al nord i acaba al golf de .................. a la costa oest del continent nord-americà.

 Feu un llistat amb les paraules en ordre

3.2. Els números que hi ha sobre el mapa, volen indicar la posició de les principals foses oceàniques. La majoria prenen el nom de les illes a les quals estan associades. Consultant l’atlas, trobeu els números corresponents a les fosses següents:  Aleutianes, Marianes, Tonga-Kemarec, Java, Centramericana, Japó, Kuriles, Sanwich del Sud, Perú-Xile, Carib, Filipines.

Feu un llistat sense les taules com a resposta 

3.3. Fixeu-vos ara en aquesta altra extraordinària imatge. Els colors ens indiquen l’edat de les roques que formen l’escorça oceànica. (Les més joves, edats inferiors als 2 milions d’anys, de color vermell intens; les més antigues, edats pròximes als 200 milions d’anys, de color blau fosc)

L’observació atenta d’aquest mapa us podria suggerir preguntes relacionades amb l’expansió dels fons oceànics a partir de les dorsals i amb la seva subducció a les fosses. Per què no intenteu escriure’n alguna afegint-hi, naturalment, la resposta?

3.4. Recordeu entre quins continents actuals, segons Wegener, es va començar a formar l’oceà Atlàntic i quants anys fa?. Ara fixeu-vos on són les roques més antigues de l’Atlàntic i quina edat aproximada tenen. Creieu que Wegener tenia raó? Raoneu la resposta.

3.5. El 1964 ja es tenia un coneixement bastant precís del relleu submarí. El britànic Edward Bullard, amb l’ajut d’un ordinador, va aconseguir dibuixar aquest mapa. Volia demostrar que l’encaix entre els continents atlàntics, si se’ls feia retrocedir 200 milions d’anys, era gairebé perfecte. Només calia fixar-se en els límits de la plataforma continental (gris pàl·lid) en lloc de fer-ho en el traçat de la costa actual. (En negre, els únics llocs on hi ha un cert encavallament). Us imagineu què hauria dit Wegener?

3.5. El 1964 ja es tenia un coneixement bastant precís del relleu submarí. El britànic Edward Bullard, amb l’ajut d’un ordinador, va aconseguir dibuixar aquest mapa. Volia demostrar que l’encaix entre els continents atlàntics, si se’ls feia retrocedir 200 milions d’anys, era gairebé perfecte. Només calia fixar-se en els límits de la plataforma continental (gris pàl·lid) en lloc de fer-ho en el traçat de la costa actual. (En negre, els únics llocs on hi ha un cert encavallament). Us imagineu què hauria dit Wegener?

3.6. El 1961, l’incansable Maurice Ewing i un altre estudiós dels fons oceànics, M. Landisman, varen publicar un article que va causar un gran impacte: Gràcies a les nombroses dades recollides en les expedicions festes tant al Pacífic com a l’Atlàntic, Ewing i Landisman afirmaven que el gruix dels sediments era, per terme mitjà, de només 500 m a l’Atlàntic i 300 m al Pacífic, i disminuïen a mesura que ens apropavem a la dorsal corresponent. Les dades eren realment molt sorprenents perquè sempre s’havia pensat que en el fons dels oceans hi havia d’haver capes uniformes de sediments d’alguns km de gruix. En aquella data ningú va saber donar una raó satisfactòria. Com ho explicaríeu vosaltres?

3.7.  Amb només un cop d’ull als dos mapes adjunts, n’hi ha prou per comprovar una cosa que segurament ja sabíeu: tant a les costes asiàtiques de l’Oceà Pacífic com a les costes sud-americanes del mateix oceà, es produeixen nombrosos terratrèmols. Queda clar, oi?

Ara mireu-vos els mapes amb més atenció. Fixeu-vos en la profunditat dels hipocentres (punts concrets on es formen els terratrèmols a l’interior de l’escorça). Us adoneu com estan col·locats? Intenteu descriure-ho. Quan ho hagueu fet, proveu de donar-hi una explicació. 

3.8. Aquest fragment de mapa de l’Atlàntic Nord ens indica molt clarament que els  hipocentres formen una línia gairebé contínua i que tots són poc profunds. Com es poden interpretar aquests fets?

3.9. Les roques volcàniques, com el basalt, són relativament escasses en els continents. En els fons oceànics, en canvi, són les roques més abundants. Per què? 

3.10. Tal com ja vàrem veure  l’anomenat “anell de foc” està format per una colla de volcans actius, la majoria en illes volcàniques, situats el voltant del Pacífic.

La il·lustració adjunta mostra la impressionant concentració de volcans a Indonèsia.

Per què aquesta zona és tan rica en volcans?

3.11.  Hem deixat per al final la prova més important de la validesa de la teoria de l’expansió dels fons oceànics. És una mica complicada...

Comencem per un fet ben conegut per vosaltres: els imants tenen dues zones anomenades pol Nord i pol Sud on la “força d’atracció” és màxima. Els pols de signe contrari s’atreuen i els del mateix signe es repel·leixen. Segur que també sabeu que la Terra és un immens imant amb dos pols, els pols magnètics, situats molt a prop dels pols geogràfics. Tot i que la força d’atracció de l’imant terrestre és molt dèbil (qualsevol imant de joguina és molt més “potent”) és suficient perquè l’agulla imantada de la brúixola ens indiqui on és el nord magnètic.

Segons que sembla, els primers en adonar-se que la Terra es comportava com un gran imant varen ser els xinesos i, ja al s. I aC, varen construir la primera brúixola. El món occidental no la va conèixer probablement fins el segle XI, quan àrabs i perses varen introduir l’ús de la “pedra imant” entre els mariners.

Vint-i-un segles després, l’any 1966, tres científics americans, Allan Cox (1926-1987), Richard Doell (1932,-) i Brent Dalrymple (1937,-) varen demostrar que els pols magnètics terrestres s’inverteixen, de manera irregular, dues o tres vegades cada milió d’anys. O sigui que, de tant en tant, l’agulla de la brúixola en lloc de marcar el nord, marcaria el sud... D’ençà d’aquest descobriment, dels períodes en què la posició del pol nord magnètic coincideix amb l’actual en diem període de polaritat normal  (o anomalia magnètica positiva). En cas contrari en diem període de polaritat invertida (o anomalia magnètica negativa)

Deixem ara els imants per un moment i acompanyeu-me a visitar l’interior d’una roca volcànica: el basalt. Com sabeu, per fora és d’un color gris fosc bastant uniforme i avorrit. Si se’n fa una làmina molt prima i es mira al microscopi, el basalt és molt més interessant. Com podeu observar a la fotografia adjunta, el basalt està format per diferents minerals. Els que aquí es veuen de colors vius (blaus, grocs, verds) tenen dues característiques molt interessants: en primer lloc, són els primers minerals que cristal·litzen quan la lava que formarà un basalt comença a solidificar-se; en segon lloc, són minerals metàl·lics magnètics.  Per tant, quan la lava comença a refredar-se, els minerals magnètics, talment com minúscules brúixoles, s’orienten d’acord amb la posició dels pols magnètics de la Terra!

Tornem de nou als fons oceànics. El 1958, quan encara ningú s’imaginava que els pols magnètics es poguessin invertir, Ronald Masson, Arthur Raff i Victor Vacquier van fer conèixer els resultats de les seves exploracions al Pacífic. Hi varen descobrir un fet mai conegut abans: a ambdós costats de les dorsals, disposades de manera simètrica respecte del rift, existeixen franges d’anomalies magnètiques positives d’uns 20 o 30 km d’amplada, alternades amb franges d’anomalies magnètiques negatives de característiques semblants. La causa d’aquest peculiar bandat dels fons oceànics es convertí en un dels enigmes més importants de la geofísica marina.

Ara, amb tot el que ja sabeu i l’ajut de les il·lustracions d’aquesta plana, us toca a vosaltres aclarir aquest enigma...

3.12. Si coneixem l’edat de les bandes d’anomalies magnètiques i sabem la distància a la que es troben del rift, de quina manera podríem calcular la velocitat d’expansió dels fons oceànics? És molt fàcil, només cal una operació molt senzilla! (Aquesta velocitat és aproximadament de 1,5 cm/any a l’Atlàntic i de 4,5 cm/any al Pacífic)

 Recapitulem. Completeu la taula següent: 

Si voleu saber més coses, no deixeu de visitar: • http://neic.usgs.gov/neis/general/seismicity/  , Informació completa sobre terratrèmols (en anglès) • http://www.volcano.si.edu/reports/usgs/ , Informació completa sobre volcans (en anglès) • http://www.ngdc.noaa.gov/mgg/image/2minrelief.html Imatges fantàstiques del relleu terrestre (en anglès)

L'exploració dels fons oceànics

 Després de la mort de Wegener, les apassionades discussions que s’havien produït entre defensors i partidaris de la seva teoria varen anar perdent intensitat. La raó fonamental és que ni Wegener, ni cap dels seus partidaris, van ser capaços de respondre convincentment aquesta pregunta: D’on prové l’extraordinària energia necessària per moure els continents?

 Sismologia d'explosió: il.lustració de com s'utilitzaven les explosions de dinamita entre els anys 40 i 50 per estudiar els fons oceànics, en aquest cas el gruix dels sediments. la diferència de temps d'arribada entre les ones reflectides per la capa de sediments i les del fons rocós permetia calcular el gruix de la capa. 

Les primeres passes per trobar la resposta a aquesta pregunta les van donar, sense saber-ho, dos homes que caminaven sobre el nevat campus de la Universitat de Lehig a Bethelem, (Pensilvània, EUA) una gèlida tarda de novembre de 1934, just quatre anys després de la mort de Wegener. Es deien Richard Field i William Bowie i, tant un com l’altre, eren prestigiosos científics dedicats a l’estudi de la Terra. S’adreçaven al despatx d’un jove de vint-i-vuit anys anomenat Maurice Ewing. Tot i la seva joventut, era un dels millors especialistes en l’estudi de les ones sísmiques produïdes per les explosions que ell mateix provocava, fent esclatar petites “bombes” enterrades a diferents profunditats. Aquests estudis li permetien conèixer l’estructura de les diferents capes subterrànies. Era, doncs, un expert en el que en podríem dir “sismologia d’explosió”.

Maurice Ewin ( 1906-1974), en una fotografía de 1948

Field i Bowie varen encarregar-li a Ewing un estudi de la plataforma continental (la prolongació dels continents per sota el mar). S’hi va posar a treballar immediatament. Va ser la primera vegada que algú utilitzava la “sismologia d’explosió” per estudiar els fons marins.

El 1945, l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va paralitzar inicialment aquesta mena d’estudis, però, al mateix temps, va impulsar el desenvolupament d’una nova tecnologia, el sonar (de l’anglès “Sound Navigation and Ranging”, navegació i localització per so). Aquesta tecnologia utilitza ultrasons, talment com les ecografies, enlloc d’ones sísmiques. Va resultar molt útil als aliats per detectar els temibles submarins alemanys (força més que el fracassat Habbakuk, el portaavions de gel de Pyke, recordeu?) i, a més va permetre conèixer amb molt més detall els fons marins.

Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, nombroses expedicions dotades d’equips cada vegada més precisos, varen permetre acumular una gran quantitat de dades sobre el relleu dels fons oceànics, algunes d’elles, realment sorprenents.

Es va demostrar que, en tots els fons oceànics, hi ha dues estructures geològiques extraordinàries:

• Les dorsals oceàniques, són cadenes de muntanyes que recorren tots els oceans formant una única serralada d’uns 64.000 km (!) de llargada, amb una amplada que en algunes zones va més enllà dels 2.000 km (!), amb cims que superen els 5.000 m, alguns dels quals treuen el cap per damunt les aigües (Islàndia).

Per si tot això no fos prou espectacular, les dorsals oceàniques tenen una característica que les fa totalment diferents de les serralades continentals: A la part central, al llarg de tota la serralada, hi ha una vall d’uns 1.000 m de profunditat i una amplada que arriba fins a 25 km en algunes zones. La presència d’aquesta vall, anomenada rift, a l’eix de la dorsal va ser, com veurem, una de les pistes més importants per poder trobar la resposta a la pregunta que ens fèiem en començar la lectura. El rift, finalment, es troba fragmentat, a dreta i esquerra per unes línies de fractura anomenades falles transformants.    

Representació esquematitzada del relleu del fons de l’Atlàntic

•    Les fosses oceàniques, són depressions llargues i estretes, amb milers de km de longitud, i profundes amb una fondària que va des dels 6.000 m als més d’11.000 m. Com podreu comprovar en el mapa de la plana següent es localitzen preferentment a l’oceà Pacífic, ja sigui a prop del continent, ja sigui associades amb les cadenes d’illes volcàniques de l’anomenat “Ring of Fire” (Anell de Foc) . El punt de màxima profunditat, es troba a la fossa de les Marianes: la darrera mesura, feta l’any 1984, va donar una profunditat de 10.923 m

Situació de les principals fosses oceàniques. (“ocean trench”)

El punt vermell indica la màxima profunditat (“deep”) localitzada pel vaixell Challenger II l’any 1951 

Arribats a aquest punt, hem d’abandonar les profunditats dels fons oceànics i traslladar-nos a un lloc bastant més segur i conegut: la cuina de casa. Us heu fixat mai què passa quan escalfem aigua per fer, posem pel cas, una verdura o uns macarrons?  En escalfar l’olla, el foc dóna (transfereix) calor al fons del recipient, i el fons ho fa a l’aigua que està situada al fons de l’olla. Aleshores, el líquid que s’ha escalfat puja perquè disminueix la seva densitat. Lògicament, l’aigua més freda de la part de dalt de l’olla, baixarà. Mentre puja, l’aigua calenta es refreda lleugerament i, per tant, la seva densitat augmenta. Aquest augment de la densitat provoca que l’aigua torni a baixar cap al fons i, tornem-hi que no ha estat res... Aquests moviments cíclics reben el nom de corrents de convecció i són una manera de transferir calor d’una zona més calenta a una de més freda.

Corrents de convecció

El vol de l’ala delta o dels voltors depèn dels corrents de convecció de l’aire que els envolta. El vol d’un globus aerostàtic depèn dels corrents de convecció que es formen dins l’aire que contenen 

Ara que ja coneixem una mica més els fons oceànics i que ja hem repassat què són els corrents de convecció, podem tornar al començament de la lectura. No oblideu que estem intentant esbrinar com carai es mouen els continents!

L’any 1928,  el britànic Arthur Holmes, havia proposat la següent solució: Els materials del mantell terrestre, tot i ser sòlids, poden fluir de la mateixa manera que ho fan altres sòlids com el gel. Per tant, a l’interior del mantell es podrien desenvolupar corrents de convecció. Quan un corrent calent, ascendent, arriba a la base d’un continent, hi provoca un lleuger bombament i el trenca. Aleshores, els corrents laterals descendents serien capaços d’arrossegar i allunyar els fragments. Entre ambdós fragments, l’aigua oceànica que envoltava el continent original vindria a ocupar l’esquerda i es formaria un nou oceà. El mateix Holmes comparava aquest procés a una mena de “cinta transportadora” sense fi, capaç de desplaçar els continents. 

La deriva dels continents segons Arthur Holmes (dibuix original del 1928)

Noteu que per a Holmes, la separació dels continents es donaria en zones on existissin corrents de convecció ascendents (A) i que les fosses (“geosyncline deep”) es formarien a les vores dels continents (“borderland”) allà on dos corrents laterals enfrontades iniciarien el seu retorn cap a zones més profundes del mantell (B, C)

I les fosses oceàniques? Com encaixaven en la nova teoria de Hess? Si en les dorsals es construeix de manera contínua nova escorça oceànica, (es calcula que cada any se’n formen 3,5 km²) i aquest fenomen té lloc des de fa uns 200 milions d’anys, podria pensar-se que la superfície de la Terra, i per tant el se volum, és cada vegada més gran. La majoria dels estudiosos de la Terra coincidien que el volum de la Terra s’ha mantingut invariable al llarg de la seva història geològica. Així doncs, calia acceptar l’existència de zones on es produís la destrucció de l’escorça oceànica generada a les dorsals, o dit més exactament, el retorn al mantell dels materials expulsats per la dorsal. De nou, la cinta transportadora de Holmes!

Segur que ja ho heu endevinat: efectivament, les fosses oceàniques, llargues, profundes i estretes, semblaven el lloc ideal perquè es produís aquest retorn, anomenat subducció. 

L’escorça oceànica construïda al rift de les dorsals es destrueix a les zones de subducció situades a les fosses oceàniques.

(Compareu aquest esquema amb el dibuix de Holmes. Noteu que hi ha força coincidències)

L’expansió dels fons oceànics a partir de les dorsals i la seva subducció a les fosses són dos fets absolutament acceptats avui dia. Hi ha nombroses proves que permeten fer aquesta afirmació. A les activitats que segueixen en la següent entrada, mirarem d’entendre’n algunes.

Els arguments de Wegener

 Com pot ser que una persona com Wegener que no tenia gaires coneixements de geologia (la ciència que estudia els materials, l’estructura, l’origen i l’evolució de la Terra) arribés a proposar una hipòtesi tan revolucionària com la deriva continental? Una vella història, que avui sabem que és falsa, explicava que la idea li va passar pel cap a la seva primera expedició a Groenlàndia l’any 1906, contemplant l’espectacle del trencament de les enormes masses de gel quan arriben al mar i formen els icebergs.

Els núvols d’escuma i glaç en la base de la glacera, indiquen el despreniment d’un nou iceberg.La part frontal d’aquesta glacera té 60 m d’alt. En arribar al mar, l’erosió de la base per part de les onades i la fusió de la superfície, acaben fragmentant el gel i es formen els icebergs

La realitat, segons va deixar escrit el mateix Wegener, és una altra: La primera idea la va tenir el 1910 quan va fixar-se que les línies de costa de Sud-amèrica i Àfrica encaixaven força bé. La idea, de tota manera li va semblar poc probable i la va abandonar. Wegener no sabia, en aquell moment, que alguns geòlegs del segle XIX havien tingut una idea semblant. Fins i tot havien anat més enllà: Havien proposat l’existència d’un continent format per la unió de totes les terres continentals originalment situades a l’hemisferi sud: Àfrica, Sud-amèrica, L’Índia, Austràlia i l’Antàrtida. Van batejar-lo amb el nom de “Gondwanaland”, que vol dir “la terra dels Gonds”  (Els gonds són un poble que viuen al nord de l’India. En la seva llengua, el gondi, Gondwana significa “terra dels gonds”. Així doncs, Gondwanaland, vol dir en realitat “terra - de l’anglès land - de la terra dels gonds”. Massa “terra”, no et sembla?. Per aquest motiu, la denominació inicial de Gondwanaland aviat va ser substituïda per Gondwana)

Tornem als escrits de Wegener. Ell mateix hi reconeixia que, la tardor de 1911, a través de diferents documents que varen arribar a les seves mans per casualitat, va descobrir l’evidència de l’antiga connexió terrestre entre Brasil i Àfrica. No és difícil d’imaginar l’excitació que deuria experimentar. A quina evidència es referia?

En aquells documents es parlava, entre d’altres coses, dels fòssils d’un petit rèptil, no feia més de 40 cm, anomenat Mesosaurus, ben conegut pels paleontòlegs (la Paleontologia és la ciència que estudia els fòssils) però del tot desconegut per a Wegener. Els Mesosaurus s’havien extingit feia uns 270 milions d’anys i només s’havien trobat els seus fòssils a Sud-amèrica i l’Àfrica. 

                                                      
 Fòssil de Messosaurus ( Brasil) 

Com que és molt difícil d’imaginar que un animal d’aquesta mida hagués pogut travessar nedant l’oceà Atlàntic, l’única explicació possible, per a Wegener, era que els continents sud-americà i africà havien d’haver estat units en el passat.

 Wegener no sabia, en aquell moment, que ja alguns geòlegs del segle XIX, amb no gaire èxit, havien defensat la mateixa idea. La majoria de geòlegs preferia suposar que en el passat alguns continents havien estat units per llarguíssims ponts de terra emergida que després s’havien enfonsat. Els anomenaren ponts intercontinentals.

A Wegener, l’existència d’aquest ponts li va semblar del tot improbable i va posar-se a investigar de valent per trobar més arguments favorables a la nova i excitant teoria que li ballava pel cap.

L'interés de Wegener per la meteorologia no es limitava al clima actual. L’interessava molt la Paleoclimatologia,  és a dir l’estudi del clima de temps geològics passats. Com es pot saber el clima de fa centenars de milions d’anys? Evidentment, no hi havia ningú per explicar-ho, però la naturalesa deixa pistes. Només cal saber interpretar-les...

Vegem-ne un exemple: 

Morrenes 

Quan una glacera es fon, deixa anar fragments de roca que el gel ha anat arrencant al llarg del seu recorregut. Aquests fragments s’anomenen morrenes. Amb el temps, les morrenes donen lloc a una roca consolidada que s’anomena til·lita.

Estries d'erosió glacial

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

El fons rocós sobre el que es desplaça el glaç, d’altra banda, queda ratllat, talment com si li haguessin passat un enorme rasclet pel damunt. Són les estries d’erosió glacial, originades pel fregament del gel i les morrenes del fons sobre la roca.

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

Wegener sabia que tant a l’Índia com a nombrosos llocs de l’hemisferi sud, alguns d’ells molt pròxims a l’Equador, hi havia til·lites que tenien més de 200 milions d’anys d’edat. Com que creia molt poc probable que el clima de la zona equatorial hagués estat mai tan fred, només hi havia una possibilitat: Les terres que avui formen Àfrica,  Sud-amèrica, Austràlia, L’Índia i l’Antàrtida estaven reunides en un únic continent, Gondwana, que mica en mica s’havia anat fragmentant i desplaçant cap al nord.

Wegener va anar acumulant moltes altres proves. Algunes preguntes de l’activitat 2, hi estan dedicades.

Activitats

2.1. Quan es talla un arbre vell, al tronc s’hi poden observar uns anells concèntrics formats per cèl·lules. Cada any es forma un anell, el gruix del qual depèn de si les condicions (temperatura, humitat) han estat més o menys favorables. Cada anell consta de dues zones, una de clara i una de fosca. La clara correspon a la primavera, en què el creixement és més intens (les cèl·lules es fan més grans) i la fosca a l’estiu en què el creixement és més lent (les cèl·lules són més petites).

 Anells de creixement d'un pi

Anells de creixement d'una planta herbàcia (Aristoloquia)  vistos al microscopi

Ara hauríem de fixar-nos en els anells. Quants anys li faríeu al pi de la fotografia? I a l’aristolòquia? Raoneu la vostra resposta.

2.2. Segur que alguna vegada heu vist imatges del famós “Cañón del Colorado”. Aquesta vall impressionant es troba a l’estat nord-americà d’Arizona. Consulteu un atlas i situeu Arizona en el vostre mapamundi.

2.3.  Per què us he demanat que situeu Arizona? Aquest estat té un altre atractiu natural, no tan conegut, però, en aquest moment, molt més interessant per a nosaltres: El “Petrified Forest National Park”. Rep aquest nom perquè és ple de troncs d’arbres petrificats, tan ben conservats que semblen de fusta, escampats en una zona desèrtica. Sabem que aquests arbres fòssils tenen una antiguitat superior als 250 milions d’anys. Tot plegat ja és prou extraordinari, però el més sorprenent és que no tenen anells de creixement!

Troncs fossilitzats d' Araeucarioxyron, una "mena de pi" ( conífera) al Petrified forest National Park d' Arizona

No sabem si Wegener coneixia o no l’existència d’aquest fòssils tan fantàstics. Imaginem-nos que sí. Quina interpretació n’hauria fet? 

2.4. Ara ens hauríem de desplaçar a les illes Spìtsbergen, a l’arxipèlag de Svalbard, en ple oceà àrtic. Localitzeu-les i situeu-les en el  mapamundi.

2.5. A les illes Spitsbergen hi ha importants jaciments de carbó que, encara avui, són explotats. Wegener coneixia aquest jaciment així com, evidentment, la localització dels grans jaciments de carbó que hi ha repartits per Nord-amèrica, Europa i Àsia. Wegener sabia també, que la major part dels carbons actuals s’han format a partir de la transformació de grans quantitats d’arbres de desenes de metres d’altura que vivien en boscos humits, tropicals, que en morir varen caure a les zones pantanoses on vivien. Amb el temps, varen anar quedant coberts per “terra” (sediments) i es varen transformar en carbó.  Com es pot explicar la presència de jaciments en una zona tan pròxima al pol nord?

Si voleu saber més coses sobre l’origen del carbó podeu consultar aquí  

2.6. Ja vàrem parlar del  Mesosaurus, recordeu? Ara voldria presentar-vos dos animals més i un arbre. Els seus noms també es trobaven en aquells documents que varen arribar per casualitat a les mans de Wegener:

Cynognathus

-Cynognathus: Aquest estrany animal era un rèptil, carnívor, amb mandíbules dotades d’uns poderosos ullals. Amb la cua inclosa, podia arribar a fer 3 m de longitud. Tenia pèl, per la qual cosa se’l considera un dels avantpassats dels mamífers. Els seus fòssils tenen edats compreses entre els 205 i 250 milions d’anys.

Lystrosaurus

-Lystrosaurus: Un altre rèptil força enigmàtic, aquest herbívor. Sabem segur que vivia en zones humides, però els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre com s’alimentava: alguns pensen que ho feia de les plantes de les vores passejant-se lentament, com una tortuga; d’altres, la majoria, opinen que s’alimentava de plantes de dins l’aigua talment com ho fa un hipopòtam. Els seus fòssils tenen edats molt semblants a la del Cynognathus

Glossopteris

-Glossopteris: Arbre de fulla caduca “a mig camí entre les falgueres i les coníferes”. Podia arribar a tenir uns quants metres d’alçada. Tenia la capçada cònica (com un avet) amb fulles allargades (les més grans que s’han trobat arriben als 50 cm). Els fòssils d’aquest arbre són una mica més antics que els anteriors.

Acabades les presentacions, fixeu-vos en el mapa adjunt. És del 1970, molt posterior a Wegener. No va ser fins aquesta data que es va descobrir la presència Lystrosaurus a l’Antàrtida.

Ara poseu-vos a la pell de Wegener. Amb la informació que teniu en aquesta plana redacteu un text en el que s’argumenti que l’Índia, l’Antàrtida, Austràlia, Àfrica i Sud-amèrica, formaven part d’un únic continent que va començar a fragmentar-se fa uns 200 milions d’anys.

Històries d'icebergs

 L’enorme casquet de gel que cobreix Groenlàndia es desplaça de les zones més altes, al centre de l’illa, cap a la costa. Encara que costi de creure, el gel de les glaceres es desplaça, com l’aigua dels rius, muntanya avall. (A velocitats molt més lentes, és clar: alguns metres cada any)

Iceberg al mar del Labrador (Canadà)

Aquest iceberg provenia de Groenlàndia. El seu pes estimat és de 300 milions de tones. Cada any Groenlàndia aboca al mar uns 20.000 icebergs

Només les glaceres de les zones més fredes de la Terra, com Groenlàndia o l’Antàrtida, arriben al mar. Quan ho fan, es fragmenten en immensos blocs de gel que, enduts pels vents i els corrents marins, es desplacen cap a mars més càlids on s’acaben fonent.

Al voltant dels icebergs hi ha històries increïbles, però certes, com la següent: En els primers dies de la Segona Guerra Mundial, quan Gran Bretanya necessitava més portaavions per fer front als submarins alemanys a l’Atlàntic, l’inventor Geoffrey Pyke (1894-1948), va començar a pensar en la possibilitat d’utilitzar icebergs... per a fer portaavions! Pyke coneixia la gran resistència dels icebergs a les explosions i que els pilots de l’Àrtic havien utilitzat a vegades masses flotants de gel com a pistes d’aterratge i enlairament, Seria possible utilitzar el gel per a construir portaavions més econòmics?

La idea de Pyke es va guanyar l’entusiasme del primer ministre Winston Churchill el 1942, i l’inventor va començar a dibuixar-ne els plans. Li va posar el significatiu nom d’Habbakuk. Aquest era el nom d’un profeta bíblic que, al voltant de l’any 600 aC, va escriure un llibre en el que es “prometia el triomf final de la justícia sobre el mal, una gesta que no seria mai creguda”.

El projecte consistia en construir un portaavions de 600 m de longitud. Les parets del buc, de 15 m de gruix, serien de “pykrete” (de Pyke i “concrete”, en anglès, formigó), una barreja d’aigua i polpa de fusta.  Quan es va construir un model reduït del Habbakuk, de només 18 m en el llac Patrícia a Canadà, el govern britànic va començar a repensar-s’hi. Fins i tot en temperatures tan baixes com les canadenques, caldria el treball de 8.000 homes durant 8 mesos per congelar i muntar els gairebé 280.000 blocs de pykrete necessaris per construir tot el portaavions. El cost calculat de 70 milions de dòlars, feia del Habbakuk un portaavions tan car com els convencionals d’acer i, a més, molt més problemàtic. A finals de 1943, quan els aliats varen guanyar la guerra antisubmarina, el projecte del Habbakuk va ser abandonat. Cinc anys més tard, el 1948, no sabem si decebut pel fracàs de la seva proposta, es va suïcidar.

Projecte del portaavions Habbakuk

A la secció pot observar-se que dins del seu gruixut buc, l’Habbakuk havia de tenir lloc per als hangars, zones per a la tripulació, un sistema de refrigeració per evitar la fusió del pykrete i un generador elèctric per alimentar els 26 motors del vaixell. 

1- Un altre iceberg relacionat amb la Història és el que va xocar amb el Titànic. Esbrina com va passar ,  a quina zona de l'oceà i per què precisament allà.

2- Fa un temps va sortir una notícia ( clicka a sobre de la paraula notícia) a la Vanguardia on es parla d'uns problemes de navegació que han ocasionat uns icebergs aprop d'on es va esfonsar el Titànic. Quines són els principals motius que ocasionen aquest problema? Hi ha alguna solució?

3- Busca alguna altra notícia relacionada amb els icebergs. Posa el títol i fes un petit resum.