Els arguments de Wegener

 Com pot ser que una persona com Wegener que no tenia gaires coneixements de geologia (la ciència que estudia els materials, l’estructura, l’origen i l’evolució de la Terra) arribés a proposar una hipòtesi tan revolucionària com la deriva continental? Una vella història, que avui sabem que és falsa, explicava que la idea li va passar pel cap a la seva primera expedició a Groenlàndia l’any 1906, contemplant l’espectacle del trencament de les enormes masses de gel quan arriben al mar i formen els icebergs.

Els núvols d’escuma i glaç en la base de la glacera, indiquen el despreniment d’un nou iceberg.La part frontal d’aquesta glacera té 60 m d’alt. En arribar al mar, l’erosió de la base per part de les onades i la fusió de la superfície, acaben fragmentant el gel i es formen els icebergs

La realitat, segons va deixar escrit el mateix Wegener, és una altra: La primera idea la va tenir el 1910 quan va fixar-se que les línies de costa de Sud-amèrica i Àfrica encaixaven força bé. La idea, de tota manera li va semblar poc probable i la va abandonar. Wegener no sabia, en aquell moment, que alguns geòlegs del segle XIX havien tingut una idea semblant. Fins i tot havien anat més enllà: Havien proposat l’existència d’un continent format per la unió de totes les terres continentals originalment situades a l’hemisferi sud: Àfrica, Sud-amèrica, L’Índia, Austràlia i l’Antàrtida. Van batejar-lo amb el nom de “Gondwanaland”, que vol dir “la terra dels Gonds”  (Els gonds són un poble que viuen al nord de l’India. En la seva llengua, el gondi, Gondwana significa “terra dels gonds”. Així doncs, Gondwanaland, vol dir en realitat “terra - de l’anglès land - de la terra dels gonds”. Massa “terra”, no et sembla?. Per aquest motiu, la denominació inicial de Gondwanaland aviat va ser substituïda per Gondwana)

Tornem als escrits de Wegener. Ell mateix hi reconeixia que, la tardor de 1911, a través de diferents documents que varen arribar a les seves mans per casualitat, va descobrir l’evidència de l’antiga connexió terrestre entre Brasil i Àfrica. No és difícil d’imaginar l’excitació que deuria experimentar. A quina evidència es referia?

En aquells documents es parlava, entre d’altres coses, dels fòssils d’un petit rèptil, no feia més de 40 cm, anomenat Mesosaurus, ben conegut pels paleontòlegs (la Paleontologia és la ciència que estudia els fòssils) però del tot desconegut per a Wegener. Els Mesosaurus s’havien extingit feia uns 270 milions d’anys i només s’havien trobat els seus fòssils a Sud-amèrica i l’Àfrica. 

                                                      
 Fòssil de Messosaurus ( Brasil) 

Com que és molt difícil d’imaginar que un animal d’aquesta mida hagués pogut travessar nedant l’oceà Atlàntic, l’única explicació possible, per a Wegener, era que els continents sud-americà i africà havien d’haver estat units en el passat.

 Wegener no sabia, en aquell moment, que ja alguns geòlegs del segle XIX, amb no gaire èxit, havien defensat la mateixa idea. La majoria de geòlegs preferia suposar que en el passat alguns continents havien estat units per llarguíssims ponts de terra emergida que després s’havien enfonsat. Els anomenaren ponts intercontinentals.

A Wegener, l’existència d’aquest ponts li va semblar del tot improbable i va posar-se a investigar de valent per trobar més arguments favorables a la nova i excitant teoria que li ballava pel cap.

L'interés de Wegener per la meteorologia no es limitava al clima actual. L’interessava molt la Paleoclimatologia,  és a dir l’estudi del clima de temps geològics passats. Com es pot saber el clima de fa centenars de milions d’anys? Evidentment, no hi havia ningú per explicar-ho, però la naturalesa deixa pistes. Només cal saber interpretar-les...

Vegem-ne un exemple: 

Morrenes 

Quan una glacera es fon, deixa anar fragments de roca que el gel ha anat arrencant al llarg del seu recorregut. Aquests fragments s’anomenen morrenes. Amb el temps, les morrenes donen lloc a una roca consolidada que s’anomena til·lita.

Estries d'erosió glacial

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

El fons rocós sobre el que es desplaça el glaç, d’altra banda, queda ratllat, talment com si li haguessin passat un enorme rasclet pel damunt. Són les estries d’erosió glacial, originades pel fregament del gel i les morrenes del fons sobre la roca.

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

Wegener sabia que tant a l’Índia com a nombrosos llocs de l’hemisferi sud, alguns d’ells molt pròxims a l’Equador, hi havia til·lites que tenien més de 200 milions d’anys d’edat. Com que creia molt poc probable que el clima de la zona equatorial hagués estat mai tan fred, només hi havia una possibilitat: Les terres que avui formen Àfrica,  Sud-amèrica, Austràlia, L’Índia i l’Antàrtida estaven reunides en un únic continent, Gondwana, que mica en mica s’havia anat fragmentant i desplaçant cap al nord.

Wegener va anar acumulant moltes altres proves. Algunes preguntes de l’activitat 2, hi estan dedicades.

Activitats

2.1. Quan es talla un arbre vell, al tronc s’hi poden observar uns anells concèntrics formats per cèl·lules. Cada any es forma un anell, el gruix del qual depèn de si les condicions (temperatura, humitat) han estat més o menys favorables. Cada anell consta de dues zones, una de clara i una de fosca. La clara correspon a la primavera, en què el creixement és més intens (les cèl·lules es fan més grans) i la fosca a l’estiu en què el creixement és més lent (les cèl·lules són més petites).

 Anells de creixement d'un pi

Anells de creixement d'una planta herbàcia (Aristoloquia)  vistos al microscopi

Ara hauríem de fixar-nos en els anells. Quants anys li faríeu al pi de la fotografia? I a l’aristolòquia? Raoneu la vostra resposta.

2.2. Segur que alguna vegada heu vist imatges del famós “Cañón del Colorado”. Aquesta vall impressionant es troba a l’estat nord-americà d’Arizona. Consulteu un atlas i situeu Arizona en el vostre mapamundi.

2.3.  Per què us he demanat que situeu Arizona? Aquest estat té un altre atractiu natural, no tan conegut, però, en aquest moment, molt més interessant per a nosaltres: El “Petrified Forest National Park”. Rep aquest nom perquè és ple de troncs d’arbres petrificats, tan ben conservats que semblen de fusta, escampats en una zona desèrtica. Sabem que aquests arbres fòssils tenen una antiguitat superior als 250 milions d’anys. Tot plegat ja és prou extraordinari, però el més sorprenent és que no tenen anells de creixement!

Troncs fossilitzats d' Araeucarioxyron, una "mena de pi" ( conífera) al Petrified forest National Park d' Arizona

No sabem si Wegener coneixia o no l’existència d’aquest fòssils tan fantàstics. Imaginem-nos que sí. Quina interpretació n’hauria fet? 

2.4. Ara ens hauríem de desplaçar a les illes Spìtsbergen, a l’arxipèlag de Svalbard, en ple oceà àrtic. Localitzeu-les i situeu-les en el  mapamundi.

2.5. A les illes Spitsbergen hi ha importants jaciments de carbó que, encara avui, són explotats. Wegener coneixia aquest jaciment així com, evidentment, la localització dels grans jaciments de carbó que hi ha repartits per Nord-amèrica, Europa i Àsia. Wegener sabia també, que la major part dels carbons actuals s’han format a partir de la transformació de grans quantitats d’arbres de desenes de metres d’altura que vivien en boscos humits, tropicals, que en morir varen caure a les zones pantanoses on vivien. Amb el temps, varen anar quedant coberts per “terra” (sediments) i es varen transformar en carbó.  Com es pot explicar la presència de jaciments en una zona tan pròxima al pol nord?

Si voleu saber més coses sobre l’origen del carbó podeu consultar aquí  

2.6. Ja vàrem parlar del  Mesosaurus, recordeu? Ara voldria presentar-vos dos animals més i un arbre. Els seus noms també es trobaven en aquells documents que varen arribar per casualitat a les mans de Wegener:

Cynognathus

-Cynognathus: Aquest estrany animal era un rèptil, carnívor, amb mandíbules dotades d’uns poderosos ullals. Amb la cua inclosa, podia arribar a fer 3 m de longitud. Tenia pèl, per la qual cosa se’l considera un dels avantpassats dels mamífers. Els seus fòssils tenen edats compreses entre els 205 i 250 milions d’anys.

Lystrosaurus

-Lystrosaurus: Un altre rèptil força enigmàtic, aquest herbívor. Sabem segur que vivia en zones humides, però els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre com s’alimentava: alguns pensen que ho feia de les plantes de les vores passejant-se lentament, com una tortuga; d’altres, la majoria, opinen que s’alimentava de plantes de dins l’aigua talment com ho fa un hipopòtam. Els seus fòssils tenen edats molt semblants a la del Cynognathus

Glossopteris

-Glossopteris: Arbre de fulla caduca “a mig camí entre les falgueres i les coníferes”. Podia arribar a tenir uns quants metres d’alçada. Tenia la capçada cònica (com un avet) amb fulles allargades (les més grans que s’han trobat arriben als 50 cm). Els fòssils d’aquest arbre són una mica més antics que els anteriors.

Acabades les presentacions, fixeu-vos en el mapa adjunt. És del 1970, molt posterior a Wegener. No va ser fins aquesta data que es va descobrir la presència Lystrosaurus a l’Antàrtida.

Ara poseu-vos a la pell de Wegener. Amb la informació que teniu en aquesta plana redacteu un text en el que s’argumenti que l’Índia, l’Antàrtida, Austràlia, Àfrica i Sud-amèrica, formaven part d’un únic continent que va començar a fragmentar-se fa uns 200 milions d’anys.